divendres, 14 de juliol de 2017

Règim del 78

És difícil precisar amb exactitud qui va ser el primer en utilitzar el terme "règim del 78" per definir l’actual sistema polític vigent a l’Estat espanyol. És segur, però, que el terme va començar a aparèixer a la primavera del 2011, al costat d’altres termes com "casta", "nova/vella política" emprats pel que podríem dir l’escola de pensament de la Complutense de Madrid, que va aparèixer al costat del moviment del 15M, i que va derivar en Podem, que l’usaven per esmenar l’actual sistema.
Què és un règim, un règim polític concretament? Si féssim cas només de la definició del diccionari un règim polític és el conjunt de normes, i el sistema polític pel qual es regeix un Estat; per tant és la forma de govern i és el conjunt de normes establertes. Si som estrictes el terme règim del 78 no tindria res de despectiu.
Però no ens enganyem, en aquests sis anys el terme s’ha emprat per assenyalar un sistema en crisis, i en franca decadència; i per tant, tant el món de Podem com l’independentisme l’han emprat amb clara intenció despectiva.
El politòleg Iñigo Errejón en las IV Jornades Republicanes del sindicat Acontracorrent el 2013, definia règim com "un equilibri de diferents forces o actors polítics i que en un determinat moment es congela en forma d’institucions, consens i en un període d’estabilitat política. Es dibuixa aleshores el pluralisme legítim, on queda clar el que es pot discutir dins del Règim i el que queda exclòs de tota polèmica". Pel mateix Errejón la transició va ser "una operació en la que els sectors dominants de la dictadura franquista van cedir una part del seu poder per no cedir en allò fonamental", però això són figues d’un altre paner.
Personalment crec que el terme "règim del 78" és del tot encertat, perquè sintetitza la definició d’un sistema en crisi, o un sistema amb múltiples crisis. Com a mínim sis crisis en una: la crisi de la forma d’Estat, la territorial, la política, la dels mitjans de comunicació, la crisi econòmica, i la crisi energètica.
Cal fer memòria i recordar que al desembre del 2015 hi havia eleccions generals i que Barcelona en Comú deia públicament, dos mesos abans de la cita electoral, que es presentava a les eleccions generals "amb l’objectiu de derruir el règim del 78". L’enorme hemeroteca d’internet ens ensenya declaracions de Xavier Domènech, de Joan Coscubiela, d’en Rabell i d’un llarg etcètera, no només definint el sistema polític espanyol com a règim del 78 sinó també definint el seu espai polític com a garants per transformar i canviar aquest règim.
Fins ara, l’ús del terme règim del 78 havia indignat a la dreta espanyola més cavernaria. Com exemple, un digital anomenat vozpopuli denunciava el juliol del 2014 com el termes més usats per Podem, entre ells el del règim del 78, havien fet que la resta de polítics hagessin passat a defensar-se o argumentar usant només aquests termes. Serveixi d’exemple també les paraules d’Arcadi Espada periodista de El Mundo quan deia: "los que usan el termino regimen del 78 son gentuza" de febrer del 2015.
Més recentment, l’independentisme també ha anat usant el terme per defensar que el procés suposa la fi d’aquest sistema a Catalunya; i això ha fet que alguns ja no els hi faci tanta gràcia aquesta definició del sistema polític actual.
En el darrer Ple municipal vaig usar el terme en la meva argumentació en les mocions presentades per C’s i PP contra el referèndum de l’1 d’octubre. El portaveu del PSC va criticar que parlés de règim del 78, titllant-me d’injust i d’exagerat. Cap sorpresa, sigui dit de passada.
El que si que em va sorprendre, i deixar perplex és que en el seu post incendiari titulat "patada al cul al Parlament i al poble de Catalunya" del 5 de juliol, fent una crítica a la presentació de la llei del referèndum, l’Alcalde, d’ICV, digués "...no passen del que despectivament anomenen "el règim del 78"", fent una al·lusió clara a l’independentisme.
El fet pot semblar menor, i de fet ha passat per desapercebut, però a mi personalment em demostra que per alguns en les seves argumentacions en contra l’independentisme tot s’hi val, fins i tot trair els propis postulats.


 

dijous, 6 de juliol de 2017

Garanites? Depèn d'on i depèn de quan

En realidad ayer se votó -increíblemente- sin un censo oficial y cerrado y en el contexto de un notable caos de listados en el que se han producido duplicidades, ausencia de bajas, injustificadas desapariciones de mu chos votantes del 15 de junio y la desordenada incorporación al censo de los nuevos electores entre dieciocho y veintiún años. Todo un ejemplo de desorden, tan rechazable si es intencionado como si no lo es.”
Aquest paràgraf és ni més ni menys de  l’editorial de El País del set de desembre de 1978 https://elpais.com/diario/1978/12/07/opinion/281833202_850215.html el dia després del referèndum de la Constitució. Aquest referèndum es va fer amb greus irregularitats, com ens recordava el perfil de Twitter @contrastant2014.
Mai ningú, dels que ara posen el focus en la qüestió de les garanties del referèndum de l'1-O ha posat en questió les garanties del referèndum de la Constitució Espanyola, ni interessava aleshores, ni interessa ara.

Però anem a un cas més recent: “Yo creo que el referéndum podría haber tenido muchas más garantías democráticas de las que han tenido en cuestiones como la pregunta, la claridad de la misma o el tiempo para poder obtener la información para poder votar desde la emoción pero también desde la razón. Insisto, no cuestiono en absoluto la celebración del referéndum, creo que es bueno que los ciudadanos sean consultados. Cuanto mayor participación haya, mayor legitimidad en las decisiones políticas.” Així parlava Pedro Sánchez  el juliol del 2015 sobre el referèndum de Grècia. Aleshores pel socialisme la qüestió de les garanties era secundaria, l'important era el fons.
El juliol del 2015 Tsipras convocava a la ciutadania grega a expressar-se a les urnes pel suport o no a les polítiques d’austeritat marcades per la UE. Molts dels que ara posen el crit al cel per les garanties que li manquen al referèndum de Catalunya, van apostar decididament per donar suport a Tsipras. Tant era el suport que els comptes de les xarxes socials s’omplien de banderes gregues,  i posaven el seu nick amb l’alfabet grec.
Molts dels càrrecs més destacats d'ICV i Comuns feien constantment declaracions de suport a aquest referèndum. És molt oportú recordar que l’aprovació parlamentaria del referèndum Grec del 2015 es va fer de matinada i a una setmana abans de la convocatòria, amb lectura única i amb recursos d’inconstitucional sobre la taula. El període d’esmenes parlamentaries no va tenir els preceptes establerts, i el cens no es va poder recórrer. Però aleshores, la qüestió de les garanties convenia obviar-les, l'important era el fons de la qüestió.

 
Un dels primers a reaccionar vehementment contra l’anunci de la llei del referèndum ha estat l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat. Utilitzant termes com “patada al cul al Parlament i al Poble de Catalunya” sembla que hagi oblidat la importància del càrrec que ocupa. Afirma que “no em sento obligat al compliment d’això que avui han presentat”, però el 2015 si que va trobar bé sentir-se grec, i dir alt i clar "amb Grècia".
 
Sembla doncs que el problema no són les garanties, com queda clar en el cas grec. Les garanties han estat i són una excusa sobrevinguda; sense anar més lluny en la darrera campanya del 27S la qüestió de les garanties democràtiques mai va estar sobre la taula, aleshores només volien expressar-se en referèndum. Sembla que el problema de fons es que es va acostant la data en la que alguns s’hauran de definir i la manera en la que ho estan començant a fer fa més aviat por.
Aquestes reaccions demostren una manca de neutralitat bestial. Reaccionen com si fós per voluntat del govern Català que el referèndum de l'octubre no tindrà el màxim de garanties possibles (si les suficients), obviant malintencionadament que si no les té és perquè hi ha un govern espanyol que és un actor clau en la seva política de bloqueig. Per tant, si s'han de fer escrits vehements de denúncia estaria bé que es dirigissin, ni que fos de tant en tant, a l'apartat de correus de la Moncloa. Però, poc podem esperar dels qui no han escrit ni una coma de denúncia sobre la "Operació Catalunya", ja que parlem tant de garanties democràtiques. Pels seus gestos els coneixareu.
Vull acabar recordant que la darrera enquesta d’imatge municipal publicada el 2014 deia que només un 24% dels santfeliuencs estaven en contra del 9N. Quina mena de garanties tenim la resta de ciutadans per poder expressar el nostre vot en referèndum allà on ens toca??

divendres, 30 de juny de 2017

Tristesa

El ple municipal d’ahir va decidir que el procediment i la gestió feta en el cas de la bestreta no és reprovable. És a dir, que atorgar a un treballador de l’Ajuntament una bestreta que superava en quatre tant la quantitat, com el termini de devolució fixats pel Conveni Col·lectiu, que aquest atorgament no passes pel Consell Social, com és preceptiu, que no atendre l’informe de requeriment de la interventora, i que afegir inseguretat jurídica al consistori, no és reprovable.
No és reprovable, amb els vots en contra del govern, com és lògic, però sobretot no és reprovable per l’abstenció de C’s. No seré jo qui qualifiqui el paper de cadascú a la oposició, això només s’atreveix a fer-ho el portaveu de C’s; si que diré que el problema de C’s estava en el qui ha fet d’altaveu d’aquest cas, i no en el fons de l’assumpte.
Si alguna cosa em va sorprendre de les argumentacions, i justificacions del govern en el ple d’ahir, va ser dir que l’actuació d’ERC en aquets cas els produïa tristesa.
És simptomàtic que quan la oposició fa el seu paper, quan aquesta oposició vol anar fins al fons sobre un assumpte que considera que s’ha gestionat malament, perquè s'ha fet amb opacitat i s’ha posat en risc la seguretat jurídica de l’Ajuntament, i perquè clarament era un acte que atemptava contra l’ordenament jurídic, això produeixi tristesa. Si alguna una cosa ha de provocar que la oposició tingui l’encert de fer el seu paper de fiscalització i control és seguretat. Tristesa provoca que produeixi tristesa.
 
Per tristesa la nostra. Des que vam posar el cas a la palestra hem hagut de sentir de tot. Des de que la nostra moció de reprovació era oportunista com es va dir ahir, al demagògic que “ténen mà de ferro a Sant Feliu amb un funcionari (?), i guants de seda a altres institucions” de l’Alcalde, fins al comunicat, d’un dels partits que integra el govern, referint-se a la nostra actuació com a “política de gesticulacions i declaracions altisonants d’altres formacions polítiques, que han demostrat bé un desconeixement profund de la legalitat, bé una profunda irresponsabilitat política, o bé una barreja d’ambdues” o que “que la cridòria buida de contingut polític és el més allunyat del que necessita la ciutadania de Sant Feliu” (increïble oi?).
 
Tristesa ens provoca l’exercici d’ahir del govern de voler girar la truita i que sembli a ulls de la opinió publica santfeliuenca, que és el govern qui estava obrant correctament, amb una dosi d’humanitat inqüestionable, i que som nosaltres els exagerats i oportunistes. Remarcar aquí la intervenció del portaveu socialista: “el govern no ho havia fet malament, només ha estat un avançament de nòmines per deu anys” (i què, com et quedes??).
Tristesa ens provoca que ahir ningú respongués una de les preguntes clau de tot aquest assumpte. Per què de les tres bestretes que aprova la Junta de Govern Local el 17 de maig dues passen pel Consell Social, perquè doni el vistiplau  (com és preceptiu), i una, la que ens ocupa i la manifestament il·legal no?
Tristesa ens provoca que ahir des del govern ningú tingués la dignitat de reconèixer que la única cosa que va fer rectificar el govern, va ser el comunicat d’ERC del dia 13 de juny. Una setmana abans el mateix Alcalde i el mateix regidor de RRHH, em deien personalment que no rectificarien d’ofici. Doncs bé, va ser emetre el comunicat, i el dia següent al matí la Junta de govern local aprovava demanar al funcionari el retorn de la bestreta. Acord, per cert, i dit de passada, no apareix en l’acte de la Junta de Govern Local del dia 17 de maig. Que maco seria tenir accés a les deliberacions de la Junta de Govern Local; i que maco seria que amb un exercici de transparència els integrants del govern fessin públiques com van ser aquestes deliberacions del dia 17 de maig. Ahir van tenir l’habilitat de voler-nos fer creure que la rectificació (que segueix afegint inseguretat jurídica a l’Ajuntament) havia caigut del cel.
Tristesa ens provoca que costi tant assumir que t’has equivocat, i que costi tant demanar disculpes, a la oposició, a la ciutadania i en aqeust cas als treballadors de l’Ajuntament, seria un detall que demostraria una dosi significativa d’humanitat.
Tristesa ens provoca, i més que tristesa, rebuig, que en el Ple d’ahir a mi, com a portaveu del primer partit de la oposició, se’m negués el dret a rèplica en aquesta moció. No és el primer cop, i quan no interessa, no interessa. Però ahir, a l’Alcalde li va anar com anell al dit interpretar que un afegit que vaig fer a la meva primera intervenció era ja una rèplica (quan encara ningú havia intervingut!!). Perquè per primer cop en aquesta legislatura es va voler ser estricte en el ROM i només se’ns permetia una rèplica per moció, quina casualitat. Cap sorpresa, no és el primer cop, és evident que el castell no va caure prou fort la primera vegada.
Tristesa ens provoca, que molt a pesar nostre, malauradament el fons de tot aquest assumpte difícilment el sabrem mai. Nosaltres farem el possible perquè en el futur puguem respondre totes les preguntes que segueixen a l’aire. Perquè siguem sincers la justificació de la humanitat no se la creu ningú.
No vull deixar passar la oportunitat per afegir que si algun sentiment em provoca la feina que ha fet el Grup Municipal d’Esquerra en tot aquest assumpte és el d’orgull. L’orgull de la feina ben feta. Estic convençut que els dos partits integrants del govern haguessin fet exactament el mateix en el nostre lloc (tristesa em provoca que m’ho neguin, com han fet). Que quedi molt clar, perquè també ho hem hagut d’escoltar, que aquí no hi ha persecució personal, ni ànim de venjança. S’ha de ser molt pervers per pensar-ho. Aquí només hi ha la responsabilitat del primer partit de la oposició de Sant Feliu, pesi a qui li pesi. Tothom, amb un mínim de sentit comú, pot entendre que en cap cas ERC podem mirar cap a una altra banda. No podem mirar cap a una altra banda perquè seria fallar als més de dos mil sis-cents santfeliuencs i santfeliuenques que ens van votar per fer precisament el que estem fent, i perquè totes les persones (i no són poques) que ens han animat a anar fins al fons no ens ho perdonarien mai, i perquè ras i curt és la nostra obligació actuar com estem actuant.
Com vaig dir ahir qualsevol semblança amb un govern obert, que propicia la participació i la transparència és pura coincidència. Continuarà....

divendres, 16 de juny de 2017

Debat de mig mandat

Foto: Marc Rius (Fet a Sant Feliu)

Dijous passat a l’Auditori del Palau Falguera va tenir lloc el debat de mig mandat amb la presència de tots els grups municipals de l’Ajuntament. Un debat molt ben organitzat i conduït pel Fet a Sant Feliu i per Ràdio Sant Feliu. Des d’aquí el meu agraïment.
Una llàstima la poca assistència de públic a l’Auditori, una qüestió que ens interpel·la tant a organitzadors, com sobretot els que hi vam participar. Diuen, diuen, diuen que la "falta de morbo" en comparació a fa quatre anys n’és la causa. Jo dic que és molt mala senyal si el morbo ha de ser l’ingredient que porti santfeliuencs a ser espectadors d’aquests tipus de debats. En tot cas, aquest debat tant com el que es fa en campanya és un exemple, i una molt bona notícia per la ciutat.
Un debat estructurat en dues parts. La primera part sobre ciutadania. Es van analitzar la tarificació social: ERC estem absolutament d’acord en el fons, és indispensable que la gent amb pocs recursos, o que no té ingressos, pugui gaudir dels serveis municipals, de tots; i inclús es podria anar més enllà i parlar de tarificació social en taxes o en l’IBI. Però és un model que s’ha de polir, fer-lo més just, tendint a un model on l’important és de quants diners disposa cada mes el ciutadà (la renta disponible) i no els ingressos que té; seria una discriminació més eficient de la que es fa ara.
La Política fiscal (gestió IBI, cementiri, entre d’altres): Pel que fa a l’IBI considerem positiu haver resolt la qüestió. Amb les actitud idònies de diàleg, negociació i consens ja s’hagués pogut resoldre molt abans. La Sentència de l’IBI deixava clar que l’administració havia comés un error greu pel que fa al calendari. Un error que considerem inadmissible que ningú s’hagi disculpat. També ho vam dir al Ple, des de la Sentència a l’acord final de la moció ERC no ens vam sentir interpel·lats a formar part d’aquesta consens. Vam votar que si a l’acord, perquè se’ns va assegurar que no es posaran en risc, ni la prestació de serveis de l’ajuntament, ni el sanejament econòmic. Pel que fa el cementiri, és una qüestió que també té l’origen en errors greus de l’administració, sobretot deixadesa en els governs dels 90’s. Sempre hem tingut la impressió que el govern ha posat per davant les condicions del concessionari que els drets del ciutadà.
Participació ciutadana i transparència: Totalment decebedor. Sant Feliu el 2015 va perdre la oportunitat de ser un dels governs del canvi del País. Uns governs que han fet un gir en tarannàs, i en aprofundir en polítiques de participació, col·laboració i transparència. A Sant Feliu ens hem d’acontentar en les molles de la participació en les obres d’estiu. Si ICV volia aprofundir en les polítiques de participació es va equivocar en triar el soci de govern.

En quant a transparència, era molt oportú en aquest debat parlar de transparència, just ara quan fa pocs dies des de ERC hem pogut saber com el govern ha actuat de manera totalment opaca, per la porta del darrera, atorgant una bestreta a un funcionari que supera per molt les quantitats i terminis fixats pel conveni, i que li concedeix sense seguir els procediments establerts http://locals.esquerra.cat/santfeliullobregat La resposta del govern: nervis, i el recurs fàcil de la demagògia més barroera. Saben perfectament que han comès un error majúscul.
Pel que fa a la Lluita contra agressions masclistes/sexistes i xenòfobes (Polítiques d’Igualtat, trasllat de centre de culte,..): ERC, al costat d’altres forces polítiques, hem impulsat el manifest contra l’odi i el racisme. Ni volem, ni permetrem que Sant Feliu repeteixi els capítols de feixisme i discriminació que va viure a finals dels 90 i principis dels 2000.
La segona part del debat va ser sobre ciutat. També dividit en diferents apartats. Sobre soterrament i inversions pendents: Sobre el soterrament vam expressar la nostra desconfiança amb l’executiu espanyol. Sobre inversions vam remarcar que de res serveix fer grans inversions en equipaments sinó hi ha un pla darrera de manteniment. Si la biblioteca, equipament recentment estrenat, segueix amb una dotació anual d‘onze mil euros, d’aquí vint anys necessitarà una inversió d’uns dos milions d’euros altra cop, i això és del tot ineficient.
Pel que fa a espai públic. Planejament i equipaments: vam aprofitar per explicar la nostra visió contraria a l’avantprojecte de modificació del PGM als àmbits del Torrent del Duc, Cimentera i carretera Sanson. Per ERC Sant Feliu cal molta més valentia, començar a parlar d’àrees de transició entre Parc Natural i ciutat, i fins i tot parlar de zones de la ciutat annexionables al parc.
En quan a l’Habitatge compartim els reptes i objectius del Pla d’habitatge, tot i que el Pla no de moment no especifica masses coses, en quan a nombre de pisos i costos. D’altra banda Sant Feliu, malauradament, té molt poques opcions per a poder fer polítiques d’habitatge.
Finalemt sobre l'Impuls a l’activitat econòmica, vaig destacar el bon treball de la mesa pel desenvolupament econòmic i social que any rere any aprova les subvencions de Foment de l’empresa i Foment de l’ocupació. Hi ha d’haver ajudes per obrir un comerç a Sant Feliu. Obrir un establiment a Sant Feliu és més car que en d’altres ciutats, en el primer any de legislatura vam proposar rebaixar la ordenança fiscal numero 9 que és la d’intervenció administrativa en els controls previs per obrir un comerç/establiment. Trobem a faltar un pla pel petit comerç, un viver empresarial, espais de treball creatiu comunitaris i un clúster empresarial de la indústria històrica santfeliuenca.
Foto: Marc Rius (Fet a Sant Feliu)
Des de la perspectiva d’ERC-Sant Feliu, el debat de mig mandat va ser del tot positiu. Va quedar clar que hi ha una alternativa, preparada, rigorosa, i exigent, a un govern que només amb dos anys ja mostra símptomes clars de desgast. Va quedar clar que la oposició hi és a un govern decebedor, encara que no et pot decebre allò que no t’ha generat cap expectativa. Una oposició que fa propostes, contràriament al que injustament va dir l’Alcalde (ai els nervis!!!). Un govern en definitiva de color sèpia.
Acabo amb una cita de Carles Capdevila, que el sindicat USOC ha fet servir per acabar la seva nota informativa relacionada amb el cas de la bestreta:
"alguns ja no saben per a què volien el poder, fa tant que l’exerceixen que només estan ocupats en mantenir-lo".
Seguim!!!!

dimarts, 13 de juny de 2017

Estat autoritari

L’any 2003 el jutge de l’audiència nacional ordenava el tancament de l’únic diari íntegre en  euskera per presumpte vinculació a ETA. En la sentència del 2010 els dirigents del diari van ser absolts de tenir qualsevol relació amb ETA, i el tancament va ser declarat com a inconstitucional.  EL 2012 el tribunal d’Estrasburg va condemnar el Regne d’Espanya per no investigar les tortures al director d’Egunkaria. Tancament de mitjans de comunicació, actuacions fora de la llei, tortures. Tot coincidint en el temps en la il·legalització de tot l’independentisme basc. Era l’estratègia del tot és ETA. Avui mateix sabem que el Tribunal d'Estrasburg condemna l'Estat per la inahibilitació del president del Parlament basc Atutxa.

L’any 2013 el Comissari de Drets Humans de la Comissió Europea va definir la “llei mordaza” com altament problemàtica i fins i tot la ONU va demanar a l’Estat derogar la llei, ja que limitava marcadament el dret de reunió i manifestació; un dels fets més preocupants de la llei era que podia criminalitzar manifestacions pacífiques.

El mateix 2013 15 dels 17 magistrats del Tribunal d’Estrasburg veien que l’Estat vulnerava l’article 7 del Conveni dels Drets Humans. Era el cop del Tribunal d’Estrasburg contra la doctrina Parot, una doctrina penitenciaria que permetia allargar la pena als presos, sobretot els vinculats amb el terrorisme. Estrasburg considerava que els tribunals espanyols vulneraven també l’article 5 del Conveni Europeu dels Drets Humans, i confirmava que la jurisprudència del Tribunal Suprem es va aplicar de forma retroactiva i la Constitució Espanyola prohibeix la retroactivitat.

L’any 2016 la Organització Internacional del Treball (OIT) va constatar que España es vulneren els drets de vaga i les llibertats sindicals, fent èmfasi a la aplicació del article 315.3 del Codi Penal, que estableix penes de presó pels casos de coaccions als treballadors durant les mobilitzacions.

L’any 2015 dos titellaires van passar cinc dies a la presó perquè en la representació d’un espectacle a Madrid les titelles van treure un cartell que deia “Gora Alka-ETA” amb el que pretenien criticar la propietat, la religió, les forces de seguretat i el poder judicial, en paraules seves.

Aquest 2017 el raper mallorquí Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i sis mesos de presó per injuries al Rei, per dir textualment que “Borbons són uns mafiosos”. Cal recordar que el 2011 Estrasburg ja va condemnar a Espanya a indemnitzar a Otegi que l’any 2005 ja va seer empresonat per injuries a la Corona .

Son casos que es sumen a la tuitera condemnada a un any de presó per fer acudits sobre l’Almirall Carrero Blanco; o la llibertat amb càrrecs a Joan Coma després d’haver d’anar a l’Audiència Nacional a declara per haver dit al Ple que “abans de fer la truita calia trencar els ous”.  

Aquest any tant el Parlament de Catalunya com el Congrés dels Diputats han obert comissions d’investigacions per investigar l’anomenada “Operació Catalunya” el suposat entramat de les clavegueres de l’Estat per fer la guerra bruta contra l’independentisme, utilitzant recursos públics i el CNI per fabricar proves falses contra dirigent sobiranistes.

Podríem trobar mil exemples d’aquesta deriva autoritària de l’Estat, que no és nova, i s’ha aplicat sempre contra qui ha exercit un mínim de dissidència. He posat casos recents, però podríem omplir cent articles com aquests, només recordant la persecució i tortures a independentistes catalans als noranta en ple esclat de la Barcelona olímpica.

Molts s’han exaltat per les paraules de Pep Guardiola dient que l’Estat era autoritari llegint el manifest a la concentració pro referèndum diumenge passat a Montjuic. Per mi és evident que en Guardiola tenia tota la raó del món, pesi a qui li pesi!!. Tancament de mitjans de comunicació, actuacions fora de la llei, tortures, limitació dels drets de manifestació i reunió, llibertats sindicals no garantides, drets de vaga vulnerats, doctrines penitenciàries contràries a la Constitució, persecució a titellaires, raper i tuitaires condemants. Si, l’Estat és autoritari.  

dijous, 8 de juny de 2017

Les pensions en campanya

Només el PP sap la resposta que l’Estat donarà a les urnes a Catalunya. Per tant, la campanya del ‘NO’ encetada pel PP-Català ahir, que barreja mesquinament els Pujol i les pensions, és una bona notícia (a mitges).

És una bona noticia perquè demostra que si hi haurà referèndum. Qui es gastaria diners en una campanya per un fet que no es produirà? Bé, suposo que algú que està acostumat a fer campanyes amb diners obtinguts fraudulentament, presumptament; però aquesta és una altra qüestió. També és una bona notícia perquè el PP ha demostrat, un cop més, no tenir cap argument de pes en contra la independència.
 
Deia que és una bona notícia a mitges. Que un partit que té aspiracions de governar el país tracti els seus conciutadans d’estúpids i d’ignorants és una pèssima notícia. El PP barrejant pensions i els Pujol tracta els ciutadans d’estúpids, i mentint sobre les pensions els tracta d’ignorants.

Una campanya en el context d’un referèndum d’independència sempre incita, al bàndol del ‘No’, ha fer servir la campanya de la por. La campanya de la por dirigida sobretot al segment de la gent gran i focalitzada en les pensions i en la pèrdua de condicions de vida en una suposada independència. No és estrany, ja que estadísticament la gent gran és la població menys abstencionista. En el referèndum d’Escòcia el ‘No’ es va imposar en més marge sobre el ‘Si’ en el vot de la gent gran, on la campanya del ‘No’ va fer forat en aquest segment.

 
Està molt bé que el PP parli sobre pensions, el que no està tant bé és que tergiversi la realitat, i n’expliqui una d’alternativa. http://www.elplural.com/economia/2017/05/09/rajoy-reconoce-en-bruselas-que-el-deficit-de-las-pensiones-sera-el-mayor-de-la Com diu la notícia el dèficit de la Seguretat Social serà enguany de 18.609 milions d’euros, no està malament si considerem que el PP va heretar una guardiola amb 67.000 milions de superàvit, és el que passa quan poses cleptòmans professionals en la gestió pública, presumptament.


Però anem a un nivell més elemental. Les pensions que es paguen avui es paguen amb els impostos que paguem aquells que treballem. Quan parlem de treball i pensions hi ha dos indicadors fonamentals: la taxa d’atur i el salari mitjà. Tots dos indicadors són millors a Catalunya que a la resta de l’Estat (amb Catalunya, sense encara serien pitjors). Així mentre que a Catalunya l’atur es situa al 15,28% a l’Estat és del 18,75%, i a Catalunya el salari mitjà és de 1.722€ mentre que a l’Estat és sensiblement més baix uns 1.636€. Què vull dir amb això?? Doncs molt fàcil, vist que el PP s’ha polit literalment la bossa de les pensions, si fem cas als indicados esmentats, allà on no estan garantides les pensions és a l’Estat Espanyol, tot per obra i gràcia del PP. La qual cosa va obviar el senyor Albiol.

Ara, algú podria dir, reiterant un altre argument fal·laç de l’unionisme, que la independència frenarà l’economia, la inversió estrangera, i la creació de llocs de treball, i que per tant l’argument de que taxa atur i salari mitjà sustentaran el futur de les pensions a Catalunya s’ensorra. Doncs bé, les dades també ens diuen el contrari. Els anys on el ‘procés’ ha estat més present en l’agenda política 2012-2017 la inversió estrangera a Catalunya ha crescut un 32% respecte els anys anteriors. L'economia catalana és molt competitiva a escala internacional. El que passi a nivell polític no ha espantat la inversió. Grups com Alibaba, va que va escollir Barcelona com a seu logística al sud d’Europa, Volskwagen, que va comprometre 3000 milions a Seat per futurs projectes, Elis Manomatic, promet 300 nous llocs de treball i una inversió de 21 milions d’euros, Lidl, que va adquirir una parcel·la de 120.000 metres quadrats per construir una planta a Martorell, i més recentment Amazon, que ha fet una inverció importantíssima al Prat i ara ha anunciat que obrirà el seu centre de suport a PIMES a Catalunya donant feina a més de 500 persones, demostren l'auge de les inversions estrangeres.

Res fa pensar doncs que el futur polític de Catalunya espanti a les inversions. Ens en sortirem segur!!

dimarts, 23 de maig de 2017

Una crida per Sant Feliu

“ERC-Sant Feliu, solemnement, fem una crida a Sant Feliu, avui aquí i ara!!! Fem una crida a construir un nou moviment polític santfeliuenc. Un moviment ampli, transversal i integrador, que permeti construir una majoria social, que ens permeti assolir el repte legítim de governar Sant Feliu des de l’Alcaldia per poder transformar Sant Feliu”.

Així acabava l’acte “Comencem a construir el Sant Feliu del Futur” http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/101250/erc-comenca-a-mirar-a-les-municipals-dell-2019-en-un-acte-amb-joan-tarda que ERC-Sant Feliu vam organitzar per fer balanç dels dos anys de legislatura i traçar, i compartir, les línies estratègiques de futur.

El repte d’ERC-Sant Feliu, com el de qualsevol candidatura que es presenta a unes eleccions, és governar i governar ostentant l’alcaldia. És un repte majúscul, ho sabem, però és un repte legítim, i és la única manera que tindrem d’assolir un repte encara molt més important i gran, transformar la realitat política de la nostra ciutat.

Una realitat política que a nosaltres no ens agrada, i que precisament per això ERC-Sant Feliu va renunciar a formar part del govern actual de la ciutat. Nosaltres ens emmirallem amb governs municipals com els de Badalona, Sabadell o Sant Vicenç dels Horts. Governs de majories amplies i transversals. Governs que estan actuant amb una valentia política encomiable, tant pel que fa a perseguir els abusos de les elèctriques, a fer avenços molt grans en qüestions de participació (14M€ Badalona ha posat als pressupostos participatius), a desafiar la llei Montoro, a posar sobre la taula debats que nosaltres creiem fonamentals, com el de les remuniciaplitzacions de serveis públics (Sabadell, Cerdanyola, Barberà, Badalona s’han unit per treballar plegats per avançar en qüestions de remunicipalitzar serveis).  

Sant Feliu està lluny, avui dia, d’aquesta realitat política que acabo de descriure. El sentit de patrimonialització de la institució que tenen les forces polítiques que sempre han ostentat l’alcaldia; la falta de convenciment en la protecció dels patrimonis naturals de Sant Feliu, Collserola i el riu; la deficient gestió de la participació, i la nul·la construcció d’un veritable Govern Obert, que posi el ciutadà al centre de tota decisió política; o la inexistència de cap debat sobre les remunicipalitzacions és la realitat política de la nostra ciutat que no ens agrada. 
El convenciment de que aquesta realitat no la podríem transformar durant la legislatura 2015-2019 formant part d’un govern amb ICV i el PSC, ens va fer refusar l'oferiment d'entrar al govern. El convenciment de que si no fem res excepcional aquesta realitat tampoc es podrà transformar en el període 2019-2023, és el que ens mou a prendre decisions excepcionals.
El fet excepcional que des de ERC-Sant Feliu proposem és teixir un moviment polític de santfeliuencs que vagi molt més enllà de les sigles d’Esquerra.
Per això fem aquesta crida a Sant Feliu, als conciutadans que comparteixin la necessitat de transformar la ciutat, de generar uns canvis que són inajornables i imprescindibles.